Oriol Ruiz Vilarroya (03 – Novembre – 2001) exerceix el rol de lateral dret dins de l’equip Sènior Masculí A del nostre club. Aquesta és la seva quinzena temporada al club on va arribar sent benjamí.

Com et trobes dins de l’equip?

Em sento molt bé dins de l’equip, sobre tot crec que som un grup molt sa i que ens portem molt bé entre tots. A nivell esportiu crec que aquest a mesura que passen els anys tinc un rol més important i vaig prenent més responsabilitats, que és el que m’agrada i com jo jugo. Mai m’he considerat un jugador de rol per així dir-ho, vull més responsabilitat i treballaré per seguir creixent i guanyar-me encara més minuts.

Quins creus que són els teus punts forts? I els febles?

Sense cap mena de dubte el meu punt feble, on em sento més “vulnerable” i en l’aspecte de joc que més he de millorar encara, tot i que estic treballant molt i crec que encara se m’haurien de donar més oportunitats en aquests aspecte, és en la defensa. Crec que la defensa és més actitud, ganes i predisposició, que no talent o lectura del joc, com podria ser l’atac.

Per una altra banda crec que el meu punt fort és l’atac, encara que no m’agradaria estancar-me en ser només especialista en atac, si que m’agrada defensar i sobre tot pujar el contra-gol i els contraatacs de primera i segona onada.

Veus molta diferència entre l’etapa juvenil o filial sènior i l’equip de categoria Nacional?

En aquest aspecte no crec que es puguin comparar per que són etapes totalment diferents, no em considero el mateix jugador quan jugava a la base que aquests anys al primer equip. Crec que el meu joc a evolucionat molt i poc a poc tinc més recursos.

A la base no hi havia un partit on tirés menys de quinze vegades a porteria i tenia molt llançament de fora, tenia molta preferència per la finta a punt fort i pel joc amb pivot. Ara amb la finta a punt fort no tenia suficient i porto molt de temps obligant-me a sortir al punt feble moltes vegades per tenir més varietat. El mateix amb el llançament de fora, que segueixo provant i m’agrada per amb persones, de mínim 1,90, davant teu ja no és tan fàcil fer-ho. El joc amb el pivot i la visió de joc amb la pressa de decisió també crec que la he anat  millorant.

Què significa l’handbol per a tu? I l’Handbol Sant Joan Despí com a club?

L’handbol és una mena de teràpia, on dona igual com m’ha anat el dia o el que he fet, arribo al pavelló i m’intento evadir de tot i simplement jugo. M’agradaria gaudir sempre de jugar a l’handbol. Tot i que en aquesta etapa al nacional hi ha hagut moments en els quals no he gaudit tot el que em pensava que hauria de fer-ho. Ara poc a poc vaig gaudint més, ja que jo gaudeixo i m’ho passo bé: jugant i sent important. Necessito confiança.

Per mi l’handbol Sant Joan Despí és el millor club de Catalunya, porto quinze temporades jugant aquí i tret d’alguns mesos al nacional que esborraria, he gaudit totes aquestes temporades del principi al fi.

Hi ha una mica del que estiguis orgullós com a jugador? I del que et penedeixis?

Estic orgullós d’haver estat fidel a un mateix club tants anys i d’haver-ho donat tot sempre per l’Handbol Sant Joan.

Potser em penedeixo no ara que si que em cuido més físicament i estic més en forma per així dir-ho. Però potser si en moments a la base on si jo hagués estat millor físicament, sobre tot a juvenil, potser haguéssim pogut aconseguir els primers sectors de la història de la base masculina del club on els dos anys de juvenil crec que vam tenir opcions d’aconseguir-ho.

Què creus que necessita un jugador o jugadora per arribar a el primer equip?

A part de treball i constància, que això ja es sobreentén en un jugador o jugadora que vol arribar al primer equip en qualsevol club, crec que també necessita confiança per part del club i també un mínim d’alguna cosa que no sigui normal; ja sigui talent, un físic fora del comú, molta visió de joc…

En algun moment durant els teus anys en els equips inferiors de club, pensaves que arribaries a el primer equip?

En aquest aspecte com he dit abans, crec que es necessita una certa confiança en el jugador i fer-lo sentir important, i en alguns aspectes potser volia més atenció o confiança, però en aquest cas si que he de dir que pràcticament des de cadet se m’ha preparat per anar pujant progressivament al primer equip, amb entrenaments i pretemporades des dels setze anys pràcticament.

Jo veia als primers equips d’altres anys, per que la gent creu que l’Handbol Sant Joan ja va néixer a primera nacional, però no és així va haver un procés on va venir gent molt bona i potser de categories superior on es trobava el club en aquell moment per poder assolir l’objectiu que era assentar-se a primera nacional que és el que poc a poc està aconseguint el club.

Quin és el teu objectiu en el club? I l’objectiu com a jugador/a?

L’objectiu al club i com a jugador és el mateix o els mateixos, seguir creixent que encara tinc vint anys i aprenent dels veterans, entrenadors i de tothom en general. A més d’anar adquirint més responsabilitats en els dos costats de la pista, però sobre tot gaudir de jugar i gaudir d’una de les coses que més m’agrada que en els últims temps no ho he fet tot el que devia.

D’aquí a el panorama actual de jugadors i jugadores a nivell mundial, amb quin jugador/a t’identifiques?

Partint de la base que el meu jugador preferit de sempre ha estat Kiril Lazarov, i penso que més tirant a la etapa base si que intentava semblar-me més a ell i fer més les coses que feia ell. Actualment crec que m’assemblo més a un jugador tipus Dolenec o potser Melvyn Richardson, que són jugadors més mòbils amb bona visió de joc i joc amb el pivot i potser amb més mancances defensives com es el meu cas.

Però en un futur m’agradaria semblar-me més a un jugador tipus Yahia Omar, que juga molt bé en atac però és capaç d’oferir un bon segon defensiu. Té capacitat de ser determinant als dos costats de la pista.

Què els diries als nois i noies que no poden entrenar ara mateix per la situació COVID-19?

Primer penso que no sóc ningú per aconsellar en aquesta situació per que no deixo de tenir vint anys i també sóc un nen. Però els diria que tinguessin paciència, que no facin bogeries, que en algun moment tot anirà a millor i podran seguir gaudint de l’handbol, sumar experiències amb els seus amics i amigues i de la vida en general.

M’agradaria enviar un missatge d’ànims a totes les famílies en aquesta difícil i surrealista situació. Molta força a totes les famílies i paciència que tard o d’hora tot arribarà. Junts sortirem d’aquesta!