Comença el 2018 amb un dels desplaçaments més complicats de la temporada. Jugàvem aquesta setmana la Jornada 13 contra el Barberà, actual líder de la Segona Catalana contra un equip molt veterà, amb molta experiència.

Nosaltres hem competit amb un equip mermat per les baixes. Tot i això els nostres Espartans han lluitat el que s’esperava d’ells.

El partit ha estat molt maco. Intens, viu, molt disputat…. entre dos equips que es respecten molt.

Feia temps que no parlàvem de Les Termòpiles, aquella batalla dels 300 Espartans defensant el pas cap a Grècia contra els Perses. Tothom sospitava que les tropes Perses passarien fàcilment però la defensa aferrissada d’uns pocs en numero però immensos en esperit va frenar l’avançada dels Perses i Grècia va poder rearmar-se i preparar la defensa.

Ahir va renéixer l’esperit espartà en els nostres nois. Ahir es va defensar el pas de Les Termòpiles durant 30’. En aquest temps, el rival va intentar-ho tot, en atac, en defensa, apel·lant a la veterania, …res va funcionar contra un equip compacte, amb alternatives de joc, mermat, sí, però amb la rauxa de cercar un resultat just, un resultat que, a priori, es manifestava inabastable.

El marcador de la primera part, un empat a 14, demostra la cruesa de la lluita. Igualtat en tot, bones defenses trencades per atacs ben trenats i millor finalitzats.

I la segona part comença igual. Intensitat per ambdues parts, tot i que el Barberà troba un xic mes de fortuna que els nostres Espartans.

Fins el minut 8 en que la igualtat es trenca amb dues exclusions dels nostres nois alhora, una per una acció massa rigorosa i l’altre per protestar la primera exclusió. 7 metres i el rival marxa de dos gols amb una superioritat de dos jugadors durant 2 minuts.

Massa castic per a una jugada en l’extrem que potser, al meu parer, hagués hagut de ser sancionada amb tan sols una pena de 7 metres.

I, malauradament, com a Les Termòpiles, una acció imprevista i desproporcionada ens aboca a lluitar en inferioritat.

La “traïció” mina la confiança i altera els nervis dels nostres nois. El rival s’aprofita i les diferencies en el marcador s’eixamplen.

Al final 30-24. 6 gols de diferencia que pesen molt però vista la maduresa dels “nens”, com alguns rivals veien els nostres Espartans ahir, ens dona confiança en el futur.

Al final podem dir que el Barberà va ser un just guanyador (ells mateixos varen celebrar la victòria com si els fos la vida) i el Sant Joan Despí es va defensar i va caure amb honor.

Tan sols voldria fer un símil per sol·licitar que, com en el rugbi, es jugui un tercer temps.

Els incidents al final de partit (reconec que va ser molt tens i dur a la pista) no s’haurien de repetir en cap cas. No crec que en cap jugada hi hagués males intencions per part de cap jugador de cap equip  i, per tant, no crec que un cop finalitzat el partit hàgim de recriminar-nos de males maneres les accions del partit.

Podem pensar que algunes accions varen ser dures, podem pensar que en alguns casos es busca l’u contra u per provocar l’exclusió del rival, podem pensar que la permissivitat va ser excessiva,…. però la imatge penosa dins i fora de la pista al final del match no hauria de veure’s mes.

L’Handbol es un magnífic esport, intens però molt noble. Es el nostre esport i ens l’estimem.

Lluitem per demostrar aquesta noblesa, que no es violent i que no sol haver mala fe en les accions. Tots, dins i fora de la pista.

Segur que els qui vàrem estar ahir a Barberà tornarem a coincidir en un futur, tornarem a veure’ns i tornarem a competir, sense rancúnia i amb l’esperit de vèncer el rival, com ha de ser en l’esport…..i desprès, tan amics….o tan coneguts, com vulgueu.

I per finalitzar….. ENDAVANT ESPARTANS!!!! El 2018 serà NOSTRE!!!