Iván Sánchez Muñoz (03 – Gener  – 2001) exerceix el paper de pivot dins de l’equip Sènior Masculí A del nostre club. Aquesta és la seva catorzena temporada al club on va arribar sent benjamí.

Com et trobes dins de l’equip?

La veritat que molt bé. Aquesta és la meva primera temporada com a jugador del sènior A i m’han acollit molt bé els companys. A sigut bastant fàcil integrar-se en l’equip, ja que aquest any també han pujat altres jugadors de la pedrera que porten amb mi molts anys, coneixia bastant bé a altres dels membres de l’equip, ja havia compartit vestidor amb alguns, i el que crec que millor m’ha anat per integrar-me, ha sigut que feia tres anys que estava entrant a poc a poc en el rol del Nacional, per ajudar en el que feia falta. Quan era juvenil de primer any vaig anava a entrenar quan faltava gent. L’any següent vaig entrar molt més en l’equip, tenien una plantilla una mica curta, i els del filial vam ajudar tot el que vam poder per salvar la categoria. Aquell any, abans de terminar la primera volta de la lliga vaig debutar al camp de La Salle Montcada. I l’any passat, jo era jugador del sènior B, però vaig fer la pretemporada amb el primer equip i durant la temporada entrenava amb ells un o dos cops a la setmana.

Quins creus que són els teus punts forts? I els febles?

El meu punt més fort sens dubte és l’actitud, sempre vull millorar, amb moltes ganes d’aprendre i treballar, sent molt positiu, però també sent molt autocrític, és la millor manera de millorar, ser realista. Un altre punt fort, és que sóc un jugador intel·ligent a la pista, això ve que veig molts partits, i mirant handbol s’aprèn moltíssim, i també fa que provis coses noves i a poc a poc millores com a jugador i com a persona.

Crec que el meu punt dèbil més gran és que hauria de confiar molt més en mi, moltes vegades em valoro menys del que hauria de fer. Però això fa que treballo molt més.

Veus molta diferència entre l’etapa juvenil o filial sènior i l’equip de categoria Nacional?

Sí que hi ha un canvi gran entre l’etapa juvenil i la sènior. Una de les coses que al club està fent molt bé, és que molts dels jugadors que estan a juvenil de segon i és l’últim any de formació abans d’arribar a la categoria sènior, fan el canvi a poc a poc, ja que durant aquest any van entrant en algun dels sèniors, sigui només entrenen o jugant algun partit.

El canvi de juvenil a sènior és gran, passes de jugar contra gent de la teva edat a jugar contra gent molt més veterana e intel·ligent. A mi se’m va fer molt més senzill, ja que al primer any de juvenil vaig jugar molts partits amb el Sènior C i vam aconseguir l’ascens. L’any següent, encara sent juvenil, vaig jugar amb el sènior B a segona catalana i ens vam quedar a les portes de l’ascens. Aquests dos anys en van ajudar i facilitar molt l’entrada a ser sènior al 100% i van ser experiències noves per mi.

També hi ha diferència entre el filial i el primer equip, sobretot física i d’intensitat del joc. Per això, el que venim de la pedrera, abans d’arribar al primer equip estem uns anys doblen amb el filial, per entrar a poc a poc i estar al nivell. Passar de juvenil al primer equip és molt difícil, jo vaig passar per als sènior C, i sènior B abans d’arribar al Nacional i és el millor que podia fer.

Què significa l’handbol per a tu? I l’Handbol Sant Joan Despí com a club?

L’handbol per a mi és el que em fa ser millor persona i em fa evadir del dia a dia. Després de l’estudi, és al que més hores he dedicat durant la meva vida, i possiblement és el que més m’agrada fer. Seria molt estrany estar unes setmanes sense entrenar, ni jugar cada cap de setmana. Sona fort, però no entendaria la vida sense res d’handbol, sigui jugant, entrenant o veient.

Algunes persones diuen que l’handbol és una barreja d’esports, però no tenen ni idea. Diuen que l’handbol és el futbol però en comptes del peu amb la mà, i és molt més complicat que això. Nosaltres no ens podem ficar a l’àrea com ells, ni progressar tant com vulguem amb la pilota. Tampoc és bàsquet perquè no podem fer maneig de pilota, ni pivotar, ni existeix camp enrere. Molt menys és rugbi, nosaltres no podem córrer amb la pilota agafada com un meló, això és massa fàcil per a nosaltres. I ja no sé com dir que no jugo a voleibol. L’handbol és un esport on m’emporto molts cops, és un esport de contacte. És un esport magnífic.

L’Handbol Sant Joan Despí ha sigut qui ha fet que m’agradi tant aquest esport. Vaig començar a jugar amb set anys i després de 13 temporades, i passar per totes les categories del club he arribat al primer equip. Durant aquests tretze anys he après moltíssim i tinc records boníssims que no oblidaré.

Hi ha una mica del que estiguis orgullós com a jugador? I del que et penedeixis?

Del que més orgullós estic com a jugador, és de passar per tots els equips del club. Des de quan vaig començar al prebenjamín, i al següent any vaig estar al benjamí C, fins a arribar al sènior i jugar amb els tres equips.

Una altra cosa que estic molt orgullós, és que porto molts anys, amb molts entrenadors diferents i tinc les mateixes o més ganes d’aprendre i millorar que quan vaig començar.

I no me’n penedeixo de res, ja que m’he equivocat molt, però a servit per millorar moltíssim i créixer com a jugador i com a persona.

Què creus que necessita un jugador o jugadora per arribar al primer equip?

El que necessiten per arribar al primer equip és constància. Pots ser molt bo, físicament una passada, però si no treballes bé, ets intens i tens una bona actitud no arribes a res. Un bon consell, sempre fes cas a l’entrenador, sempre intenten ajudar i volen que tu milloris. Si vols arribar lluny a qualsevol cosa de la teva vida, treballa més que ningú.

En algun moment durant els teus anys en els equips inferiors de club, pensaves que arribaries a el primer equip?

La veritat que fins que no vaig començar a entrenar amb l’equip, veia molt lluny el ser jugador del Nacional, ja que els veia molt superiors a mi tècnicament i físicament, però si treballes bé, tens bona actitud i ganes, arribaràs sense donar-te compte.

Quin és el teu objectiu en el club? I l’objectiu com a jugador/a?

El meu objectiu al club es continuar creixent com a jugador y com a persona. M’agradaria estar molts anys més al club, però l’handbol dóna moltes voltes i mai és sap, però si algun dia surto del club, per qualsevol motiu, tinc clar que m’agradaria tornar.

Com he dit, el meu objectiu és continuar creixent, millorar cada dia i a poc a poc tenir més minuts i un rol més important a l’equip.

D’aquí a el panorama actual de jugadors i jugadores a nivell mundial, amb quin jugador/a t’identifiques?

Jo sempre m’he fixat molt en Julen Aginagalde, segurament el millor pivot dels últims temps i possiblement de la història, ara juga al Bidasoa Irún de la Lliga Asobal amb 38 anys i continua marcant les diferències. Però m’agrada moltíssim Andreas Nilsson, el pivot suec del Veszprém KC, ja que és al que més sembla a mi a l’hora de jugar, ha sigut un mirall on veure com es poden fer les coses, provar, i millorar la manera de jugar. Actualment el pivot que millor està per a mi, es Ludovic Fàbregas, el francès del FCB, és un jugador molt complet, ja que ataca i defensa molt bé, és ràpid, àgil, fort i gran, mesura dos metres. Un altre que actualment m’encanta la seva manera de jugar es l’Ainhoa Hernández capitana del Balonmano Zuazo i una peça clau a «Las Guerreras». Comparteix vestidor a la selecció amb una altra referent com Eli Cesáreo, que es va formar a les categories inferiors de Sant Joan Despí, i després de passar per diferents equips ara està al Balonmano Bera Bera, un exemple a seguir.

Un que jo no vaig arribar a veure va ser Rolando Uríos i gràcies al confinament vaig veure uns quants partits antics on jugava ell. La veritat que va ser un gran descobriment, era un jugador gran i pesat, que és col·locava molt bé, era molt intel·ligent, i els defensors no eren capaços de parar-lo.

Què els diries als nois i noies que no poden entrenar ara mateix per la situació COVID-19?

Només puc dir que molta força, però jo crec que el millor que podem fer, és continuar fent tot l’esport que pugem, per no perdre la forma i tornar més forts que mai. El que també pot anar molt bé és veure partits d’handbol, ja sigui antics, partits propis, partits del Plata o del Nacional, qualsevol està bé, el més important és no perdre el contacta amb l’handbol. I si tenim molt de mono, sempre podrem baixar al parc amb algun de la família a fer uns xuts.

Estem passant per una mala ratxa, però estic segur que en poc temps tornarem a veure el Salvador Gimeno ple, des de les 9 del matí d’un dissabte, que tenen partits als més petits del club, fins al diumenge a la tarda que tanqui el cap de setmana algun sènior. També tornarem a la rutina de dos o tres entrenaments a la setmana, compartint pista amb mínim tres equips més, ja sigui al Gimeno, al Ugalde o al pati.

També dir que jugar partits sense públic no és el mateix, ens falta aquest puntet d’emoció que dóna la grada, ara no és el mateix guanyar d’un al final, les protestes a l’àrbitre quan s’equivoca, la celebració d’una gran parada del porter, etc.

En resum, necessitem que torneu, tots volem tornar a la normalitat. Molts ànims a tothom, espero veure-us molt aviat gaudint altra vegada del millor esport.